SoM los que SoM (i aneM coM voleM!!). Ni + ni -. La MidA JustA!: “JA ETS MARATONIANO”

Estes son les paraules que me va dir lo Sr. Fitxeta quan vaig arribar a la meta. La veritat que explicar les sensacions que vaig tenir quan vaig arribar al final no es poden explicar en paraules o jo per lo menos no soc capaç d’expressar-ho.

Esta es la crònica de la primera marató que he corregut, la veritat es que si fa dos anys, quan vaig començar a córrer per estos móns, me diuen que correria una marató, no m’ho hagués cregut, però com totes les coses a esta vida només es necessari creure que ho pots fer i com no, esforç i entrenament.

Tot va començar quan a finals d’estiu CR7 me va començar a picar per a que anés a córrer a la marató de Sanse, la veritat es que ja feia temps que m’anava pel cap fer una marató i quina millor que la de San Sebastián, ciutat on ja havia estat varies vegades i de la qual n’estic enamorat. Així que, com aquest any estava bé i tenia temps suficient per preparar-la (la via verda ne pot donar fe) vaig decidir apuntar-me.

El cap de setmana a Sanse molt bé, vam arribar per la tarda i primer vam buscar el dorsal, i després a la pensió a trobar als companys, un bon plat de pasta a la “Tagliatella” i a dormir que s’ha de descansar per al dia següent.

M’aixeco pel matí i a esmorzar, quedem tots los runners i com no, podem constatar la diferencia entre uns i els altres. Escudé ja anava tot maquejat i ja portava hasta lo xip posat, per contra Fitxa encara anava en lo pijama. Mos acabem de vestir i cap a la sortida.

Quan anem cap la sortida me’n dono conto que les condicions climàtiques seran adverses, temperatura 2ºC i de quan en quan cauen gotes, ai mare, la primera i he de córrer així? Un fart n’hi haurà. Calentem, foto de rigor, besito a Bea i a Arnau, i cap a la sortida.

Me coloco davant mateix de la llebra de les 4h juntament en José. Fitxa i Escudé van mes endavant i Jordi Ribes suposo que també està davant. Ambientillo espectacular musica a tope i abans de la sortida mos posem una cançó de AC/DC “Highway to Hell”, “autopista a l’infern” mes adequada impossible, la veritat es que es un del moments que se m’han quedat gravats, aquesta cançó abans de la sortida.

Bueno sortim i tranquilets que això es molt llarg agafo un ritme de 5:15 lo km i a vore-les vindre, per sorpresa meua al km 4 m’apareix de detras Jordi Ribes que s’havia col·locat detras de la llebra de les 4h, ens posem junts i comencem a tirar. Estos primers kilometres suposo que pel nervis i no pair bé l’esmorzar trobo que fins al km15 la panxa no la trobo molt catòlica.

A partir del 15 km me començo a trobar molt millor i apreto un poc mes, vaig revisant mentalment els temps que tenia previstos i veig que vaig perfecte en variacions de minut a munt minut avall (2x2x2x2x2). Passo per primer cop per la Conxa en una temperatura de 4ºC vent de cara i plovent, i vaig pensant ai mare com acabarem.

Passo per la mitja en 1:56 h, me trobo molt bé i segueixo apretant, arribo a Anoeta per última vegada abans del final i avanço a la llebra de les 4 h. Allí los anims de Bea i los companys i vore a Arnau encara me donen mes forces per començar la última volta.

Km 30 a la Conxa, allí veig pujar de la platja al hombre del mazo en una bateria de 12V i me pega unes rampadetes als bessons, conclusió afluixo el ritme, i avant. A patir d’allí ja es converteix en una qüestió personal i mes mental que física, deixo que me pase la llebra de les 4h i la controla visualment i avant i no parar. Fins al final tampoc no se ja com expressar tot lo que se’t passa pel cap, sobretot penso en Bea i en Arnau a l’arribada això m’emociona i juntament en la musiqueta (gràcies Paco per les cançons) i els animos de la gent tiro avant. Penses, vull parar, pero no, tira cabron tira. Los últims 2 km ja se fan millor perquè ja veus el final i veus que ho aconseguiràs.

La última volta a l’estadi no us puc explicar les sensacions, em vaig emocionar que casi ploro i tot, i per fi meta. 4:06h Molt content per haver acabat i també pel temps. Arribo i busco a Bea i Arnau i no els trobo!!!!! On estan!! I me diuen que m’han anat a buscar. Bueno al final arriben i quina alegria de vore’ls.

Menció a part a la meua dona Bea, a la qual li dedico aquesta primera marató, per haver aguantat totes les hores d’entreno i d’haver-me acompanyat a San Sebastián, tragant-se los 900 km de cotxe i cuidant d’Arnau durant tot lo viatge en lo complicat que es quan estàs fora de casa. Ja veureu ja, los que tindreu pronte crios.

Finalment, comentar que no serà la última, i que recomano la experiència a tots los runners que s’ho estiguin pensant perquè es un repte personal que val molt la pena.